Le p'tit cahier II (Strasbourg)

Vaig decidir passar també a Strasbourg dos dies per vàries raons: la principal era poder tancar finalment el compte francès, ja que era la manera més senzilla d'evitar l'amor i la passió que tenen els francesos per la burocràcia, una de les coses que més em frustra i em posa de mal humor. Altra de les raons era poder visitar la ciutat un any i mig després d'haver marxat, veure com estava, rememorar bàsicament. I per últim era per poder visitar algun amic que quedava, que de tants que vaig conèixer, només em quedava Juliana, una molt bona amiga colombiana. De fet, ni tan sols els pocs amics autòctons que vaig fer hi eren, així és com un comprova que efectivament Strasbourg és una ciutat de pas, per tothom.

Perquè em surtís més barat vaig haver d'agafar un tren amb els quals t'has de llevar a les 4 del matí. Per sort l'oferta era en primera classe (que era més barata que la primera) i vaig poder gaudir de la notable diferència, "véase" el vestuari de la gent. Això sí, silenciosos i respectuosos són iguals.

Al aplegar em vaig topetar amb el que més m'irritava d'aquesta ciutat, que era el seu clima. Mentre que a Lyon havia estat fent un temps bastant bo, només arribar ja em trobava amb el clàssic cel gris uniforme i perenne que canvia el caràcter de la gent i la fa inevitablement sosa. Però per no posar-me massa negatiu vaig alçar el cap i em vaig dirigir enèrgicament cap al banc, fixant-me en els comerços, parades de tramvia, la gent... Tot estava exactament igual, allí ni crisi ni hòsties,oi? ah clar, que és el centre d'europa i són els que porten la batuta. Acabáramos.

Ja al banc, en els quals no t'atenen si no vas amb cita prèvia (!), la secretària de l'entrada parlava per telèfon amb l'altra companya quan jo podia sentir les respostes d'ambdues perfectament. A més a més no volia atendre'm perquè havia arribat tard a la cita (cosa que jo ja havia avisat perquè em conec la seva capacitat de tocar els collons) (!!). A la fi vaig aconseguir passar però l'agent m'assegurava que era impossible que jo l'hagués avisat via mail del retard perquè ella el consulta contínuament i els respon sempre. Pa' tu la pesseta, cansina. La qüestió és que finalment vaig poder tancar el compte no sense una pregunta final que em va fer la dona (tradueixo): "I a barcelona què parleu, només català o espanyol?" realment no sé a què venia quan la conversa havia estat d'allò més assèptica, però per sortir del pas ràpidament i tancar el tema li vaig respondre que érem bilingües. Ai si ella sabès.

Una hora més tard i lliure de lligams burocràtrics em vaig trobar amb Juliana al cor de Srasbourg, la parada d'homme de Fer. Aquesta deu el seu nom a una mini i amagada escultura que hi ha a sobre d'una farmàcia d'un home amb armadura, rotllo el portal de l'Àngel, per als barcelonins. Imagineu què dur deu ser guia turístic allà, pobrets. Després d'una abraçada efusiva li vaig dir a Juli que em moria per un dinar guarrindongo, o sigui la típica tarte flambée. No és més que una massa fina semblant a una pizza (si dieu això als locals us tractaran tan bé com a Lluís XIV) amb nata, formatge, llardons, ceba i els ingredients extra que es desitgi, tot fet suposadament al forn de pedra. Light a tope. Però com a cap dels dos sen's cau els anells a l'hora d'enfangar-se, la vam gaudir com nens.

La tarda la vam passar xerrant i passejant pel centre, a part de fer fotos de llocs que tinc més que fotografiats, però és el costum, mira. Al vespre vam anar a sa casa per deixar les coses i vaig visitar una mica la casa on vivia. Era als afores de la ciutat, prop del campus on treballa ella (és física), en un barri residencial ple de casetes bastant mones. Ella vivia a la planta baixa, compartint amb dos companys més el lavabo i la cuina, mentre que a la part de dalt vivia la casera, típica dona que parla majoritàriament en alemany (o alsacià, sóc incapaç de distingir-ho) i que té un gos bilingüe, què mona ella. Cada habitació era prou gran i estaven tancades amb clau i forrellat, per no parlar-ne d'un dels companys, el qual segons Juli només ha vist dos cops i no ha intercanviat mai una paraula amb ell. Jo, què voleu que us digui, em donava mal rotllet. Per sort, ella se sentia a gust i amb l'altra companya sí que es duia bé. No em vaig atrevir a preguntar pels torns de neteja...


Per sopar decidírem anar a un restaurant universitari (això sí que és universitari amb 3 euros el menú amb aigua ilimitada, 1r, 2n plat i postre, ja me n'havia oblidat dels luxes dels estudiants) amb uns amics del màster d'ella. Era un grup d'unes 8 persones, de 7 nacionalitats diferents i cap francès(!). A sobre s'assemblava sospitosament a la sèrie "the big bang theory" amb hindú friki inclòs. Era d'esperar que em costés una mica adaptar-me (i aguantar el riure també, haha). El grup era realment d'estudi: el ja anomenat hindú possiblement verge, una libanesa bastorra, un libanès també amb pinta de neardenthal pelut, una grega amb veu agudíssima, una azherbaiana (ni idea de com escriure aquesta nacionalitat, my apologies) amb una alegria hipomaníaca i un ucranià amb pinta de gay que no parava de preguntar-me si jo em trobava a gust (després em vaig enterar que tenia una nòvia de 36 anys). Però tots molt bona gent,eh? I per rematar anaven barrejant anglès i francès (i Juli intercalava paraules com "papasito" o "mi calabaza". Jo no sé com no em van rebentar les neurones aquella nit

Espera

 Què és el fet d'esperar? Sovint diem que és el transcurs del temps que passa quan no fem cap activitat o almenys no ens interessa. Però avui volia donar-li la importància i rellevància que es mereix. 


L'espera pot ser el temps que passem en una consulta, inquiets perquè ens solucionin un problema. Però també pot ser aquells tons interminables de telèfon, desitjant que me l'agafi per poder escoltar la seva veu. Pot ser una sèrie incomptable de passos en un passadís, o una cua tediosa amb moltes cares edulcorades. 


Podria ser també les hores que passem contant estrelles, com les que passem no desitjant-ho fer. Moltes vegades és el que ocorre entre badall i sospir, o l'estona mai calculada on els pensaments agafen la via contrària d'una classe extremadament avorrida.


De vegades l'espera no la trobem solitària sinò més aviat el contrari, quasi sempre va acompanyada de sentiments, palpitacions, música enllautada, aspavents... De fet qualsevol cosa pot anar agafada de la mà d'una espera. I és precisament el que l'acompanya el que la fa interessant. Qui no ha aprofitat uns minuts eterns per posar ordre al seu cap? Qui no la utilitzada per repassar el que un ha fet recentment o per simplement, fer un pacte amb la seva pròpia consciència?


Jo la definiria com a tot allò que ocorre quan la ment no està d'acord amb la informació que li arriba de l'exterior i decideix posar-se a fer el seu propi camí; quan la realitat és massa insulsa i poc interessant com per prestar-li atenció.  I és per això que li tinc apreci, perquè al igual que m'aporta molts moments que titllaria de dolents, també m'ajuda a esclarificar el que penso realment, em dóna altre esguard a la quotidianitat impassiva.
I perquè esperar també pot ser el temps que ocorre mentre em quedo de peu, a boqueta nit, veient passar mil cares i cercant la teva il·lusionat. Perquè pot ser l'instant que em quedo mirant als teus ulls en busca d'una resposta ràpida. I tu ja ho saps, perquè pot ser i ha sigut, el moment ínfim que sibil·linament passa després d'acostar-me a fer-te un petò i que dels teus llavis surti la paraula "espera" per poder fer de les teves.

Paradògicament, ara sóc jo el que espera.

Le p'tit cahier (I)

La setmana passada vaig passar uns dies a Lyon i Strasbourg, unes ciutats que per altra banda ja coneixia però que és on viuen actualment alguns amics dels més propers. A més a més, al anar en dies laborables (jo sóc l'únic que està en vacances) i viatjar sol, em permetia observar tranquiŀlament tot i fer un viatge realment reflexiu. - Lyon, ciutat francofrancesa. Amb aquest adjectiu és com descriuen els francesos el que per ells resulta típicament francès o que és d'un caire molt tradicionalment francès (no necessàriament dins dels tòpics que tots coneixem). Només arribar ja em vaig trobar amb la tan apreciada per mi "politesse française", ja que al entrar en qualsevol comerç els depenenents saluden i s'acomiaden sempre dels clients, siguin qui siguin. O per exemple al tren, quasi ningú parla per telèfon des del seient, sinò que van a les plataformes entre els vagons per fer-ho, tota una mostra de respecte per la resta de viatgers. Però al arribar a l'aeroport ja vaig tenir un escalfred: part d'ell està dissenyat pe Calatrava! Aquest tio em persegueix allà on vagi! Tot i que era una de les obres que més em va agradar... Però com torni a veure algun pont o qualsevol merda d'ell juro que faré un actuable o jo què sé. Que no pot ser, home ja. A l'estació de Lyon Part Dieu em vaig trobar amb la meva amiga Margaux, un reencontre molt esperat ja que quan ella va estudiar a Barcelona ens vam fer molt amics i ens trobàvem molt a faltar d'ençà. També vam quedar amb Duncan, un dels meus millors amics que està actualment" fent el seu Erasmus allà, només per ells dos valia la pena el viatge. Així, vam anar pel centre a prendre una birra i jugar a cartes en un baret molt mono prop de rue de la république, d'un aire jove i alternatiu. Margaux havia de marxar després a la facultat, ja que per si no ho sabíeu la carrera i la feina pels francesos és com una religió i fer campana ha de tenir sempre una justificació major perquè no és que es fagi precisament a la lleugera XD. Duncan i jo vam aprofitar i menjar un pastisset a l'épicerie, un lloc ambientat a lo retro com una cuina dels anys 50, molt apanyat. Ell confessava que li resultava estrany parlar català allà, un lloc que ell feia servir de refugi (ell té més classe i no fa servir com refugi el McDonald's) quan la ciutat l'ofegava. I és que pel que vaig observar, és una ciutat on et pots sentir fàcilment sol, tal com em passava a Strasbourg, ja que una cosa és l'amabilitat i altra és fer amistats o trobar vertaderes afinitats amb la gent, cosa que entre els francesos pot ser ben difícil. Si a més a més li sumem un ambient poc estimulant com pot ser una residència d'estudiants àspera i individualista o una facultat privada on la gent és més burra que tacó i que està plena de gent que ja li costa parlar francés, doncs ja tenim el recapte fàcil. Solució ? No és fàcil. Abans de rendir-se i fer passar el temps de manera passiva, es pot intentar treure el millor que es pot de la gent que et rodeja o intentar fer amics locals, anant una mica darrere d'ells per mostrar-los que no tots els estrangers tenen els mateixos interessos. I ja dic que no és feina fàcil aconseguir-ho, però si no es fa un pot tenir la sensació d'haver après ben poc o fins i tot odiar més del compte els francesos, que de per si ja poden ser irritants per alguns (i això que jo els admiro en molts aspectes, però conec quines són les coses que més poden xocar amb la cultura mediterrània). Ja continuaré explicant el que em ronda pel cap aquests dies perquè estic segur que encara aquest viatge donarà molt de si. En tots els sentits. Altra cosa és que sigui interessant de llegir, c'est a vous de choisir :)

Perquè és diumenge

Aquí hi som encara que no amb una freqüència decent degut a l'escàs temps que em deixa l'estudi (i la mínima vida social que es requereix per viure!).  Els diumenges són, des de fa ja bastants mesos, el meu dia oficial de descans o, dit d'altra manera, de fer qualsevol altra cosa que no sigui estudiar i calfar cadira. Precisament avui sí que he estat estudiant ja que ahir no vaig complir el programa que m'havia fet per ultimar les compres de Nadal i fer una mica d'exercici i lluitar contra la panxa que amenaça en aquestes festes un retorn gloriós. Però per fer un break, m'agradaria rescatar un petit relat que vaig escriure ja fa gairebé tres anys. Es titula Inesperat i parla de què és el que se sent quant coneixes a algú del qual desitjaries realment estimar però que encara no coneixes. És el principi, l'inici, allà on el misteri, l'atracció i la curiositat es troben per donar lloc a sensacions inesperades. No serà llarg, aquí us ho deixo:

El reflex del Sol sobre el metall anuncia la teua arribada junt a un furtiu somriure que s'escapa de la meua boca. És suficient per a descol·locar-me per un instant, una primera mirada furtiva que, aliada amb les meues desmanyotades mans, provoca un espectacle de nerviosisme. No tardàrem en divisar el primer destí imposat, amb horitzó diàfan presenciant com el vent espenta les primeres tímides paraules. 
Una xicoteta pujada precedeix una estona de relaxament i admiració, encara que sense deixar de separar-se d'allò desconegut. Continuem asseguts fins que el penya-segat, havent escoltat impassible la conversa, decideix que ja en té prou. Així els seients ens tornen a rebre amb resignació fins arribar a terrenys menys verges. 
Unes passes ens condueixen a ambients més obscurs i sorollosos però més càlids i còmodes. Allí flueixen amb més llibertat les paraules i la distància entre elles va minvant quasi imperceptiblement. Les maragdes brillants m'envaeixen poc a poc i jo em deixe conquerir lleument, sense més complicacions. Mentrestant, jo m'acomode i vaig descobrint un xicotet món al meu davant.
Una trucada de telèfon és suficient per a allargar l'encontre i una ràpida visita al centre de les meues reflexions només fa que animar la meua imaginació. Poc temps després, encara tinc les maragdes més a prop i tot es va tornant més fàcil. Però igual que la ventafocs, el rellotge egoista ens interromp i ens obliga a marxar.
Un cel ras, el soroll del motor i una veu gràcil femenina acaben per posar banda sonora a una escena tendra i sensual. Aquells instants dolços creen addicció i recaic una i altra volta sense arribar a quedar-me saciat. Només una carícia em fa recórrer una sensació formigueig inquietant però seductora i jo m'acoste passionalment cap al verd intens. 
Finalment, m'allunye lentament mentre m'endinse en la foscor amb un sabor melós en els llavis que em recorda, una vegada més, les lluents maragdes. 

Un comentari polític

Ja fa dies qu vaig dir que penjaria una actualització al bloc parlant, entre altres coses, del programa de UPyD, però com gran part de les coses que faig, vaig amb retard. En fi, si la dita és bona, més val tard que mai.
Està clar que les eleccions i la irritant campanya electoral ocupen gran part del temps de no-estudi, que gràcies al meu sentit inesperat de responsabilitat i a l'ansietat que produeix la proximitat del dia D (o M li podríem dir) , és un temps ben escàs. De fet, els dies em passen més que volant, quasi no en tinc ni per menjar o fer activitats bàsiques com cuinar, netejar o fer la compra (no parlem de sexe que em deprimeix!). Però aprofito en les petites estones de descans (com aquesta) per estar una mica informat, gran part via Twitter on també intento seguir gent d'opinions polítiques prou variades. A més a més, com a persona que busca la polèmica d'una manera insidiosa (aquesta paraula ja feia temps que la volia utilitzar, XD) m'agrada preguntar a amics o gent propera sobre temes d'actualitat o polèmics.
Un exemple són els companys de l'acadèmia, ja que parlar de política també seveix per canviar una mica el xip i desestressar-nos per altra banda. Això porta a situacions interessants i discussions algunes amb bastant suc, a més que permet conèixer millor a la gent. Ara bé, el que em sembla una pèrdua total de temps és parlar que si rubajoy que si el debat, no se què no se quantos. M'avorreix soberanament el bipartidisme i no deixaré de creure que la nostra societat és estúpida fins el dia que això no canvii.

Per contra m'agrada veure a quins partits votaria la gent i perquè, l 'argumentació és una de les parts importants (he dit argumentació, no retòrica sofista). Entre els partits que més em fan bullir la sang literalment es troba UPyD (tranquils que ara ve la part que esperaveu). M'he llegit al complet les 56 pagines del seu programa, he parlat amb gent partidària i amb gent que no i algun cop, m'he rigut també, perquè no dir-ho. Per si algú li interessa, aquí ve el llistat de perquè considero que aquest partit és una estafa i són gent que no hem de confondre mai amb l'esquerre, sinó més aviat tot el contrari.

- Volen centralitzar quasi totes les competències que ara mateix estan traspassades a les comunitats autònomes, passant-se pel forro tots els estatuts que hi ha actualment. Tot això considerant que la centralització ens aportarà estalvi i una millor gestió segons ells, ja que sembla que Madrid encarar no te prou poder per decidir on van els calers i que, per descomptat, ells saben millor quins problemes hi ha a la meva regió que no pas els qui hi vivim aquí. Això se'n diu política realista

- Volen ilegalitzar qualsevol partit que tingui a veure amb l'esquerra abertzale o hereders suposats d'ETA. Així m'agrada, amb repressió solucionen un conflicte social, ja que, per molts que ells vulguin, Bildu és un partit que la gent vota i aquesta gent te llibertat de votar el que els dóna la gana i que, com a democràcia en la que estem, es representi.
El mes inquietant es q volen "penalitzar" tot aquell que utilitzi eufemismes segons ells per a terroristes com violència política o presos polítics . En definitiva penalitzar la negació de qualsevol genocidi o acte terrorista. I això no inclouria també qualsevol ministre franquista o la la llei de memòria històrica?

- En matèria de sanitat, a part de la centralització del SNS, Volen que es revisi la retribució dels medicaments dels pensionistes i que paguin com un treballador actiu. HOLA?? I tot perque diuen que aquesta franja d'edat suposa el 70% del consum total de medicaments. Si és que els putos vells, a sobre que es posen malalts els hi hem de pagar totes les pastilles!
No estan en contra de l'allargament de l'edat de jubilació, de fet volen promoure "adequadament" incentivacio de la vida activa laboral mes enllà de l'edat oficial de jubilació. Ole tu, Señora Díez. Visca la teva política social.
Respecte a la part que em toca més a mí, volen implantar el sistema de troncalitat (pero no tenen ni idea de com) i el sistema Mir, que entre altres coses, mira tu per on, ja existeix, no hi ha cap novetat. Només anomenen la possibilitat d'allargar el temps de formació d'alguna especialitat (wow).

-immigració
Volen traspassar totes les competències a la UE. Es llaven les mans o no saben que fer
Introduccio d'un sistema Green Card
- educació
Volen eliminar la exigència del coneixement de les llengües cooficials (!) als mestres universitaris

- llengua
Els senyors de UPyD es preocupen per dir en campanya que defensen el bilingüisme (i de pas desmuntar el sistema educatiu català, demostradament eficaç i integrador) i es pot veure fins i tot a la MentiRosa Díez cantant Zoroniak; pero no cal mirar molt enrere per adonar-se que aquest és i ha sigut un partit crear per a lluitar contra el nacionalisme al país basc, de la mà del també irritant Fernando Savater. Primer col i després bleda. Sort que a Catalunya no hi tenen res a fer, en les anteriors eleccions el partit de Carmen de Mairena va treure més vots que ells XD

-militar
Millora de la qualitat de vida dels membres de les forces armades i de les seves famílies
Reactivar els programes d'armament i material que havien estat suspesos i completar-los, segons la demanda dels estats majors donant especial recolzament a la industria espanyola del sector. Si encara tornarem al segle XIX i tot.


- constitució
Modificar l'article 2CE on diu nacionalidades y regiones per comunidades y ciudades autonomas
Supressio de l'article 3.3 CE on es parla que la riquesa de les varietats lingüístiques d'espanya es un patrimoni cultural que serà objecte de respecte i protecció
L'únic que els interessa de canviar la constitució és això. Doncs mira què bé.

- corona
L'unic que volen canviar es la llei de successió per la discriminació a les dones
I això no és un cost innecessari? Voleu treure tv3 però no la corona. I no sou de dretes, no.

En fi, penso que ha hi ha bastant argument com per desconfiar d'un nou partit com aquest, un llop amb pell de corder que pot fer emigrar ex votants socialistes perillosament cap a una neodreta encoberta i més demagògica que mai. Por em fan

Lluita

I així estem, tot sembla continuar igual però al mateix temps de tant en tant, puc veure com el temps passa ràpidament, molt més del que ho feia abans. Cada minut que sembli que es repeteixi acabarà per fer una carrera de fons i batre el rècord de rapidesa de l'anterior. És igual que la rutina ho converteixi tot és més inofensiu, cada desviament de la mirada del llibre comporta una reflexió de futur, del perquè de tot plegat, de la raó de ser de tot el que està passant. Suposo que, fora de trascendentalismes típics meus són els efectes més que normals els quals pateixen tots els que, al igual que jo, estan preparant un examen, unes oposicions o alguna prova determinant en el seu futur acadèmic o professional. I és que ens ho diuen contínuament, però és ara, a mitjan camí quan a cada reflexió/pèrdua de temps que tinc me n'adono del que és realment fer una lluita contra un mateix. Contra els defectes que cada vegada es fan més palès, contra els mals hàbits, contra la impulsivitat, contra la meva naturalesa.

 Encara no m'atreveixo a donar-li el calificatiu d'infern, ja que fins gener puc passar per tants estats d'ànim com mosquits em piquen durant les sessions d'estudi (o jornades de portes obertes per ells); però començo a notar el desgast personal, i sobretot, a realitzar mentalment una llista de coses cada vegada més llarga, en la qual hi és tot allò que l'estudi no em permet fer i que m'encantaria fer. Sé que la majoria de vegades és una simple reacció del meu cervell a tota la repetitivitat del que suposa seure i fer el mateix horari cada dia 6 dies a la setmana, però algun cop sí que ho penso fredament i reflexiono sobre la quantitat immensa de coses que m'estic perdent, del buidament cultural que m'estic fent, substituint notícies i curiositats que abans formaven part del dia a dia i que ara donen pas a un espai buit, que ha de ser sempre ocupat per informació susceptible d'aparèixer en una pregunta. Tot comença a paréixer un acrònim, una associació simple d'efectes o un algoritme d'actuació i en comptes de fer-me sentir immers en aquest món que jo mateix he triat, em fa sentir més estúpid, més ignorant.

Realment tinc ganes que tot acabi no perquè no cregui que sigui necessari passar per aquest tràngol  (que sí que ho considero bo per la meva formació) però sí per poder treballar a la fi, poder tractar a la gent i més que res, deixar d'obsessionar-me. I és que és així, qui més s'obsessioni amb tota aquesta rutina i totes les obligacions que es desprenen serà qui guanyi el concurs. Facin les seves apostes.

Tristesa

I novament aquí estem encetant una nova època tal com havia anunciat abans. Ara comença una era de reclusió i com era d'esperar en períodes d'estudi intens, moltes hores de reflexió.
Avui mateix, malgrat que ha estat un dia d'allò més relaxant i amb bona companyia la discusió fa unes hores amb el meu company de pis m'ha fet reflexionar, concretament sobre l'orgull humà i el que ens porta a fer habitualment.

No vaig a explicar les causes del conflicte inicial més que res per la seva banalitat, però si m'agradaria destacar la seva reacció. Ell, no només no ha considerat la mínima possibilitat que pugui estar equivocat sinó que s'ha reafirmat i ara creu que té el dret a sentir-se ofès perquè vaig ser jo qui va iniciar el conflicte (ja que jo trobava injust el que ell feia). Pensant-ho bé el seu orgull agafat amb pinces em desperta compassió ja que sembla nascut en part per una educació basada amb el "laisser faire", un tipus d'educacio que provoca que en els adults resultants hi predomini la prepotència, la inflexibilitat i la incapcitat per saber fer-se entendre amb persones diferents. És realment un handicap viure i haver-se criat amb aquest sistema de valors, ja que crec que imposa unes barreres de vegades insalvables per sempre. En el seu cas, pense que és considerablement greu ja que l'egoisme i la falta d'empatia són característiques poc aptes per a les relacions interpersonals, sobretot si parlem de parelles i relacions estables. Quins problemes et pot portar el fet que siguis incapaç de doblegar-te davant de la persona que estimes davant teu o que ni tan sols puguis arribar a entendre com es sent l'altre? Sí, és possible mantenir relacions interpersonals però mai basades en la comunicació ni en la comprensió. I això és verdaderament trist.

He escoltat mil teories sobre cedir en la parella, fer les coses així o aixana, d'aixo ja tenim milions de cançons que en parlen o milers de películ·les de sobretaula que ens unflen sobre infinits casos possibles. O sinó sempre tenim a les mares amb la seva invariable opinió sobre l'amor i el que s'ha de fer i el que no amb el novio/a. Però sigui com sigui la manera de pensar de cadascú, el que està clar és que la capacitat tan humana de podr interpretar com es sent la persona amb la qual interactuem és preciosa i pense, necessària per tindré relacions completes i sanes. Doncs bé, cada vegada em creue més en la meva vida amb gent que sent però que no escolta. O pitjor encara, gent que sap o arriba a adonar-se dels sentiments o reaccions que pot provocar les seues accions en les persones del seu voltant però que ingnoren sistemàticament, supose per una falsa sensació de supervivència. I dic falsa perquè si hi ha alguna cosa clara és que les persones som éssers socials i actualment necessitem a la societat i la resta de persones per créixer i ser feliços (almenys això crec). Per tant, perdre la capacitat d'anticipar reaccions dels que estan al nostre voltant i poder actuar en conseqüència o simplement, saber escoltar i entendre profundament és, des del punt de vista adaptatiu, un gran avantatge per al tipus de societat on vivim. Altra cosa és com s'utilitzi.

Però el que realment em preocupa és que la empatia ja no sembla ser una qualitat de moda o a admirar, ja que sembla relegat als psicòlegs o a les mares en moments d'urgència. Ara el que es valora és l'èxit professional i a tots els nivells (físic, acadèmic, emocional) l'admiració per part de la resta, l'individualisme, la popularitat, la classe, l'estil, l'originalitat i, si m'apures la intel·ligència, però sempre aplicant-la a les qualitats anteriors. Tot això pensat per als joves de vint-trenta anys, per als majors ja entra en joc la família,etc.

Cada vegada trobe gent més inepta emocionalment, incapaç fins i tot de gestionar els seus propis sentiments i menys els aliens, gent que no sap ni interpretar cap gest ni somriure i que actua mirant només la seua conveniència, sempre cercant els objectius que la societat sembla imposar implacablement. I ja no cal ni anomenar els que sí tenen aquesta capacitat però només la utilitzen per al benefici individual, oblidant que està clar que les persones no som ONGs emocional però que actuar així no crec que és pel que "estigui fet" la empatia, sinó més aviat per la cerca d'una simbiosi o mutualisme. I és precisament Aquest fet el que més em sorprén: donat el fet que la gent ens encanta copiar, fer el que els altres fan, clavar-nos en tota classe de grups i protegir-nos a dins d'ells, perquè després insitim en ser tan egoistes i individualistes? Supose que és el que diuen de la capacitat innata d'autodestrucció que tenim...

No sé com encara hi ha gent s'escandalitza de la meua suposada voluntat excessiva de selecció del meu cercle social. Avui, malhauradament la meua moral m'ha obligat a excloure'n una altra persona de la meua llista. I és ben trist.