Lluita

I així estem, tot sembla continuar igual però al mateix temps de tant en tant, puc veure com el temps passa ràpidament, molt més del que ho feia abans. Cada minut que sembli que es repeteixi acabarà per fer una carrera de fons i batre el rècord de rapidesa de l'anterior. És igual que la rutina ho converteixi tot és més inofensiu, cada desviament de la mirada del llibre comporta una reflexió de futur, del perquè de tot plegat, de la raó de ser de tot el que està passant. Suposo que, fora de trascendentalismes típics meus són els efectes més que normals els quals pateixen tots els que, al igual que jo, estan preparant un examen, unes oposicions o alguna prova determinant en el seu futur acadèmic o professional. I és que ens ho diuen contínuament, però és ara, a mitjan camí quan a cada reflexió/pèrdua de temps que tinc me n'adono del que és realment fer una lluita contra un mateix. Contra els defectes que cada vegada es fan més palès, contra els mals hàbits, contra la impulsivitat, contra la meva naturalesa.

 Encara no m'atreveixo a donar-li el calificatiu d'infern, ja que fins gener puc passar per tants estats d'ànim com mosquits em piquen durant les sessions d'estudi (o jornades de portes obertes per ells); però començo a notar el desgast personal, i sobretot, a realitzar mentalment una llista de coses cada vegada més llarga, en la qual hi és tot allò que l'estudi no em permet fer i que m'encantaria fer. Sé que la majoria de vegades és una simple reacció del meu cervell a tota la repetitivitat del que suposa seure i fer el mateix horari cada dia 6 dies a la setmana, però algun cop sí que ho penso fredament i reflexiono sobre la quantitat immensa de coses que m'estic perdent, del buidament cultural que m'estic fent, substituint notícies i curiositats que abans formaven part del dia a dia i que ara donen pas a un espai buit, que ha de ser sempre ocupat per informació susceptible d'aparèixer en una pregunta. Tot comença a paréixer un acrònim, una associació simple d'efectes o un algoritme d'actuació i en comptes de fer-me sentir immers en aquest món que jo mateix he triat, em fa sentir més estúpid, més ignorant.

Realment tinc ganes que tot acabi no perquè no cregui que sigui necessari passar per aquest tràngol  (que sí que ho considero bo per la meva formació) però sí per poder treballar a la fi, poder tractar a la gent i més que res, deixar d'obsessionar-me. I és que és així, qui més s'obsessioni amb tota aquesta rutina i totes les obligacions que es desprenen serà qui guanyi el concurs. Facin les seves apostes.