Le p'tit cahier II (Strasbourg)

Vaig decidir passar també a Strasbourg dos dies per vàries raons: la principal era poder tancar finalment el compte francès, ja que era la manera més senzilla d'evitar l'amor i la passió que tenen els francesos per la burocràcia, una de les coses que més em frustra i em posa de mal humor. Altra de les raons era poder visitar la ciutat un any i mig després d'haver marxat, veure com estava, rememorar bàsicament. I per últim era per poder visitar algun amic que quedava, que de tants que vaig conèixer, només em quedava Juliana, una molt bona amiga colombiana. De fet, ni tan sols els pocs amics autòctons que vaig fer hi eren, així és com un comprova que efectivament Strasbourg és una ciutat de pas, per tothom.

Perquè em surtís més barat vaig haver d'agafar un tren amb els quals t'has de llevar a les 4 del matí. Per sort l'oferta era en primera classe (que era més barata que la primera) i vaig poder gaudir de la notable diferència, "véase" el vestuari de la gent. Això sí, silenciosos i respectuosos són iguals.

Al aplegar em vaig topetar amb el que més m'irritava d'aquesta ciutat, que era el seu clima. Mentre que a Lyon havia estat fent un temps bastant bo, només arribar ja em trobava amb el clàssic cel gris uniforme i perenne que canvia el caràcter de la gent i la fa inevitablement sosa. Però per no posar-me massa negatiu vaig alçar el cap i em vaig dirigir enèrgicament cap al banc, fixant-me en els comerços, parades de tramvia, la gent... Tot estava exactament igual, allí ni crisi ni hòsties,oi? ah clar, que és el centre d'europa i són els que porten la batuta. Acabáramos.

Ja al banc, en els quals no t'atenen si no vas amb cita prèvia (!), la secretària de l'entrada parlava per telèfon amb l'altra companya quan jo podia sentir les respostes d'ambdues perfectament. A més a més no volia atendre'm perquè havia arribat tard a la cita (cosa que jo ja havia avisat perquè em conec la seva capacitat de tocar els collons) (!!). A la fi vaig aconseguir passar però l'agent m'assegurava que era impossible que jo l'hagués avisat via mail del retard perquè ella el consulta contínuament i els respon sempre. Pa' tu la pesseta, cansina. La qüestió és que finalment vaig poder tancar el compte no sense una pregunta final que em va fer la dona (tradueixo): "I a barcelona què parleu, només català o espanyol?" realment no sé a què venia quan la conversa havia estat d'allò més assèptica, però per sortir del pas ràpidament i tancar el tema li vaig respondre que érem bilingües. Ai si ella sabès.

Una hora més tard i lliure de lligams burocràtrics em vaig trobar amb Juliana al cor de Srasbourg, la parada d'homme de Fer. Aquesta deu el seu nom a una mini i amagada escultura que hi ha a sobre d'una farmàcia d'un home amb armadura, rotllo el portal de l'Àngel, per als barcelonins. Imagineu què dur deu ser guia turístic allà, pobrets. Després d'una abraçada efusiva li vaig dir a Juli que em moria per un dinar guarrindongo, o sigui la típica tarte flambée. No és més que una massa fina semblant a una pizza (si dieu això als locals us tractaran tan bé com a Lluís XIV) amb nata, formatge, llardons, ceba i els ingredients extra que es desitgi, tot fet suposadament al forn de pedra. Light a tope. Però com a cap dels dos sen's cau els anells a l'hora d'enfangar-se, la vam gaudir com nens.

La tarda la vam passar xerrant i passejant pel centre, a part de fer fotos de llocs que tinc més que fotografiats, però és el costum, mira. Al vespre vam anar a sa casa per deixar les coses i vaig visitar una mica la casa on vivia. Era als afores de la ciutat, prop del campus on treballa ella (és física), en un barri residencial ple de casetes bastant mones. Ella vivia a la planta baixa, compartint amb dos companys més el lavabo i la cuina, mentre que a la part de dalt vivia la casera, típica dona que parla majoritàriament en alemany (o alsacià, sóc incapaç de distingir-ho) i que té un gos bilingüe, què mona ella. Cada habitació era prou gran i estaven tancades amb clau i forrellat, per no parlar-ne d'un dels companys, el qual segons Juli només ha vist dos cops i no ha intercanviat mai una paraula amb ell. Jo, què voleu que us digui, em donava mal rotllet. Per sort, ella se sentia a gust i amb l'altra companya sí que es duia bé. No em vaig atrevir a preguntar pels torns de neteja...


Per sopar decidírem anar a un restaurant universitari (això sí que és universitari amb 3 euros el menú amb aigua ilimitada, 1r, 2n plat i postre, ja me n'havia oblidat dels luxes dels estudiants) amb uns amics del màster d'ella. Era un grup d'unes 8 persones, de 7 nacionalitats diferents i cap francès(!). A sobre s'assemblava sospitosament a la sèrie "the big bang theory" amb hindú friki inclòs. Era d'esperar que em costés una mica adaptar-me (i aguantar el riure també, haha). El grup era realment d'estudi: el ja anomenat hindú possiblement verge, una libanesa bastorra, un libanès també amb pinta de neardenthal pelut, una grega amb veu agudíssima, una azherbaiana (ni idea de com escriure aquesta nacionalitat, my apologies) amb una alegria hipomaníaca i un ucranià amb pinta de gay que no parava de preguntar-me si jo em trobava a gust (després em vaig enterar que tenia una nòvia de 36 anys). Però tots molt bona gent,eh? I per rematar anaven barrejant anglès i francès (i Juli intercalava paraules com "papasito" o "mi calabaza". Jo no sé com no em van rebentar les neurones aquella nit