Tristesa

I novament aquí estem encetant una nova època tal com havia anunciat abans. Ara comença una era de reclusió i com era d'esperar en períodes d'estudi intens, moltes hores de reflexió.
Avui mateix, malgrat que ha estat un dia d'allò més relaxant i amb bona companyia la discusió fa unes hores amb el meu company de pis m'ha fet reflexionar, concretament sobre l'orgull humà i el que ens porta a fer habitualment.

No vaig a explicar les causes del conflicte inicial més que res per la seva banalitat, però si m'agradaria destacar la seva reacció. Ell, no només no ha considerat la mínima possibilitat que pugui estar equivocat sinó que s'ha reafirmat i ara creu que té el dret a sentir-se ofès perquè vaig ser jo qui va iniciar el conflicte (ja que jo trobava injust el que ell feia). Pensant-ho bé el seu orgull agafat amb pinces em desperta compassió ja que sembla nascut en part per una educació basada amb el "laisser faire", un tipus d'educacio que provoca que en els adults resultants hi predomini la prepotència, la inflexibilitat i la incapcitat per saber fer-se entendre amb persones diferents. És realment un handicap viure i haver-se criat amb aquest sistema de valors, ja que crec que imposa unes barreres de vegades insalvables per sempre. En el seu cas, pense que és considerablement greu ja que l'egoisme i la falta d'empatia són característiques poc aptes per a les relacions interpersonals, sobretot si parlem de parelles i relacions estables. Quins problemes et pot portar el fet que siguis incapaç de doblegar-te davant de la persona que estimes davant teu o que ni tan sols puguis arribar a entendre com es sent l'altre? Sí, és possible mantenir relacions interpersonals però mai basades en la comunicació ni en la comprensió. I això és verdaderament trist.

He escoltat mil teories sobre cedir en la parella, fer les coses així o aixana, d'aixo ja tenim milions de cançons que en parlen o milers de películ·les de sobretaula que ens unflen sobre infinits casos possibles. O sinó sempre tenim a les mares amb la seva invariable opinió sobre l'amor i el que s'ha de fer i el que no amb el novio/a. Però sigui com sigui la manera de pensar de cadascú, el que està clar és que la capacitat tan humana de podr interpretar com es sent la persona amb la qual interactuem és preciosa i pense, necessària per tindré relacions completes i sanes. Doncs bé, cada vegada em creue més en la meva vida amb gent que sent però que no escolta. O pitjor encara, gent que sap o arriba a adonar-se dels sentiments o reaccions que pot provocar les seues accions en les persones del seu voltant però que ingnoren sistemàticament, supose per una falsa sensació de supervivència. I dic falsa perquè si hi ha alguna cosa clara és que les persones som éssers socials i actualment necessitem a la societat i la resta de persones per créixer i ser feliços (almenys això crec). Per tant, perdre la capacitat d'anticipar reaccions dels que estan al nostre voltant i poder actuar en conseqüència o simplement, saber escoltar i entendre profundament és, des del punt de vista adaptatiu, un gran avantatge per al tipus de societat on vivim. Altra cosa és com s'utilitzi.

Però el que realment em preocupa és que la empatia ja no sembla ser una qualitat de moda o a admirar, ja que sembla relegat als psicòlegs o a les mares en moments d'urgència. Ara el que es valora és l'èxit professional i a tots els nivells (físic, acadèmic, emocional) l'admiració per part de la resta, l'individualisme, la popularitat, la classe, l'estil, l'originalitat i, si m'apures la intel·ligència, però sempre aplicant-la a les qualitats anteriors. Tot això pensat per als joves de vint-trenta anys, per als majors ja entra en joc la família,etc.

Cada vegada trobe gent més inepta emocionalment, incapaç fins i tot de gestionar els seus propis sentiments i menys els aliens, gent que no sap ni interpretar cap gest ni somriure i que actua mirant només la seua conveniència, sempre cercant els objectius que la societat sembla imposar implacablement. I ja no cal ni anomenar els que sí tenen aquesta capacitat però només la utilitzen per al benefici individual, oblidant que està clar que les persones no som ONGs emocional però que actuar així no crec que és pel que "estigui fet" la empatia, sinó més aviat per la cerca d'una simbiosi o mutualisme. I és precisament Aquest fet el que més em sorprén: donat el fet que la gent ens encanta copiar, fer el que els altres fan, clavar-nos en tota classe de grups i protegir-nos a dins d'ells, perquè després insitim en ser tan egoistes i individualistes? Supose que és el que diuen de la capacitat innata d'autodestrucció que tenim...

No sé com encara hi ha gent s'escandalitza de la meua suposada voluntat excessiva de selecció del meu cercle social. Avui, malhauradament la meua moral m'ha obligat a excloure'n una altra persona de la meua llista. I és ben trist.