Le p'tit cahier (I)

La setmana passada vaig passar uns dies a Lyon i Strasbourg, unes ciutats que per altra banda ja coneixia però que és on viuen actualment alguns amics dels més propers. A més a més, al anar en dies laborables (jo sóc l'únic que està en vacances) i viatjar sol, em permetia observar tranquiŀlament tot i fer un viatge realment reflexiu. - Lyon, ciutat francofrancesa. Amb aquest adjectiu és com descriuen els francesos el que per ells resulta típicament francès o que és d'un caire molt tradicionalment francès (no necessàriament dins dels tòpics que tots coneixem). Només arribar ja em vaig trobar amb la tan apreciada per mi "politesse française", ja que al entrar en qualsevol comerç els depenenents saluden i s'acomiaden sempre dels clients, siguin qui siguin. O per exemple al tren, quasi ningú parla per telèfon des del seient, sinò que van a les plataformes entre els vagons per fer-ho, tota una mostra de respecte per la resta de viatgers. Però al arribar a l'aeroport ja vaig tenir un escalfred: part d'ell està dissenyat pe Calatrava! Aquest tio em persegueix allà on vagi! Tot i que era una de les obres que més em va agradar... Però com torni a veure algun pont o qualsevol merda d'ell juro que faré un actuable o jo què sé. Que no pot ser, home ja. A l'estació de Lyon Part Dieu em vaig trobar amb la meva amiga Margaux, un reencontre molt esperat ja que quan ella va estudiar a Barcelona ens vam fer molt amics i ens trobàvem molt a faltar d'ençà. També vam quedar amb Duncan, un dels meus millors amics que està actualment" fent el seu Erasmus allà, només per ells dos valia la pena el viatge. Així, vam anar pel centre a prendre una birra i jugar a cartes en un baret molt mono prop de rue de la république, d'un aire jove i alternatiu. Margaux havia de marxar després a la facultat, ja que per si no ho sabíeu la carrera i la feina pels francesos és com una religió i fer campana ha de tenir sempre una justificació major perquè no és que es fagi precisament a la lleugera XD. Duncan i jo vam aprofitar i menjar un pastisset a l'épicerie, un lloc ambientat a lo retro com una cuina dels anys 50, molt apanyat. Ell confessava que li resultava estrany parlar català allà, un lloc que ell feia servir de refugi (ell té més classe i no fa servir com refugi el McDonald's) quan la ciutat l'ofegava. I és que pel que vaig observar, és una ciutat on et pots sentir fàcilment sol, tal com em passava a Strasbourg, ja que una cosa és l'amabilitat i altra és fer amistats o trobar vertaderes afinitats amb la gent, cosa que entre els francesos pot ser ben difícil. Si a més a més li sumem un ambient poc estimulant com pot ser una residència d'estudiants àspera i individualista o una facultat privada on la gent és més burra que tacó i que està plena de gent que ja li costa parlar francés, doncs ja tenim el recapte fàcil. Solució ? No és fàcil. Abans de rendir-se i fer passar el temps de manera passiva, es pot intentar treure el millor que es pot de la gent que et rodeja o intentar fer amics locals, anant una mica darrere d'ells per mostrar-los que no tots els estrangers tenen els mateixos interessos. I ja dic que no és feina fàcil aconseguir-ho, però si no es fa un pot tenir la sensació d'haver après ben poc o fins i tot odiar més del compte els francesos, que de per si ja poden ser irritants per alguns (i això que jo els admiro en molts aspectes, però conec quines són les coses que més poden xocar amb la cultura mediterrània). Ja continuaré explicant el que em ronda pel cap aquests dies perquè estic segur que encara aquest viatge donarà molt de si. En tots els sentits. Altra cosa és que sigui interessant de llegir, c'est a vous de choisir :)