Perquè és diumenge

Aquí hi som encara que no amb una freqüència decent degut a l'escàs temps que em deixa l'estudi (i la mínima vida social que es requereix per viure!).  Els diumenges són, des de fa ja bastants mesos, el meu dia oficial de descans o, dit d'altra manera, de fer qualsevol altra cosa que no sigui estudiar i calfar cadira. Precisament avui sí que he estat estudiant ja que ahir no vaig complir el programa que m'havia fet per ultimar les compres de Nadal i fer una mica d'exercici i lluitar contra la panxa que amenaça en aquestes festes un retorn gloriós. Però per fer un break, m'agradaria rescatar un petit relat que vaig escriure ja fa gairebé tres anys. Es titula Inesperat i parla de què és el que se sent quant coneixes a algú del qual desitjaries realment estimar però que encara no coneixes. És el principi, l'inici, allà on el misteri, l'atracció i la curiositat es troben per donar lloc a sensacions inesperades. No serà llarg, aquí us ho deixo:

El reflex del Sol sobre el metall anuncia la teua arribada junt a un furtiu somriure que s'escapa de la meua boca. És suficient per a descol·locar-me per un instant, una primera mirada furtiva que, aliada amb les meues desmanyotades mans, provoca un espectacle de nerviosisme. No tardàrem en divisar el primer destí imposat, amb horitzó diàfan presenciant com el vent espenta les primeres tímides paraules. 
Una xicoteta pujada precedeix una estona de relaxament i admiració, encara que sense deixar de separar-se d'allò desconegut. Continuem asseguts fins que el penya-segat, havent escoltat impassible la conversa, decideix que ja en té prou. Així els seients ens tornen a rebre amb resignació fins arribar a terrenys menys verges. 
Unes passes ens condueixen a ambients més obscurs i sorollosos però més càlids i còmodes. Allí flueixen amb més llibertat les paraules i la distància entre elles va minvant quasi imperceptiblement. Les maragdes brillants m'envaeixen poc a poc i jo em deixe conquerir lleument, sense més complicacions. Mentrestant, jo m'acomode i vaig descobrint un xicotet món al meu davant.
Una trucada de telèfon és suficient per a allargar l'encontre i una ràpida visita al centre de les meues reflexions només fa que animar la meua imaginació. Poc temps després, encara tinc les maragdes més a prop i tot es va tornant més fàcil. Però igual que la ventafocs, el rellotge egoista ens interromp i ens obliga a marxar.
Un cel ras, el soroll del motor i una veu gràcil femenina acaben per posar banda sonora a una escena tendra i sensual. Aquells instants dolços creen addicció i recaic una i altra volta sense arribar a quedar-me saciat. Només una carícia em fa recórrer una sensació formigueig inquietant però seductora i jo m'acoste passionalment cap al verd intens. 
Finalment, m'allunye lentament mentre m'endinse en la foscor amb un sabor melós en els llavis que em recorda, una vegada més, les lluents maragdes. 



Es diu que "todo tiempo pasado fue mejor" exceptuant, si es tracta de qualsevol cosa que hem creat, com un dibuix o un escrit. Aquest ara el llegeixo i , a banda dels records que em porta, em sembla que està tan plagat de metàfores que és fàcil perdre's entre elles. Però en part aquesta va ser la intenció, mostrar un seguit de sensacions i sentiments, una mica caòtics, perquè era així com em sentia, ple però atabalat al mateix temps. Espero que us hagi agradat, una miqueta almenys, com diem els valencians.