Espera

 Què és el fet d'esperar? Sovint diem que és el transcurs del temps que passa quan no fem cap activitat o almenys no ens interessa. Però avui volia donar-li la importància i rellevància que es mereix. 


L'espera pot ser el temps que passem en una consulta, inquiets perquè ens solucionin un problema. Però també pot ser aquells tons interminables de telèfon, desitjant que me l'agafi per poder escoltar la seva veu. Pot ser una sèrie incomptable de passos en un passadís, o una cua tediosa amb moltes cares edulcorades. 


Podria ser també les hores que passem contant estrelles, com les que passem no desitjant-ho fer. Moltes vegades és el que ocorre entre badall i sospir, o l'estona mai calculada on els pensaments agafen la via contrària d'una classe extremadament avorrida.


De vegades l'espera no la trobem solitària sinò més aviat el contrari, quasi sempre va acompanyada de sentiments, palpitacions, música enllautada, aspavents... De fet qualsevol cosa pot anar agafada de la mà d'una espera. I és precisament el que l'acompanya el que la fa interessant. Qui no ha aprofitat uns minuts eterns per posar ordre al seu cap? Qui no la utilitzada per repassar el que un ha fet recentment o per simplement, fer un pacte amb la seva pròpia consciència?


Jo la definiria com a tot allò que ocorre quan la ment no està d'acord amb la informació que li arriba de l'exterior i decideix posar-se a fer el seu propi camí; quan la realitat és massa insulsa i poc interessant com per prestar-li atenció.  I és per això que li tinc apreci, perquè al igual que m'aporta molts moments que titllaria de dolents, també m'ajuda a esclarificar el que penso realment, em dóna altre esguard a la quotidianitat impassiva.
I perquè esperar també pot ser el temps que ocorre mentre em quedo de peu, a boqueta nit, veient passar mil cares i cercant la teva il·lusionat. Perquè pot ser l'instant que em quedo mirant als teus ulls en busca d'una resposta ràpida. I tu ja ho saps, perquè pot ser i ha sigut, el moment ínfim que sibil·linament passa després d'acostar-me a fer-te un petò i que dels teus llavis surti la paraula "espera" per poder fer de les teves.

Paradògicament, ara sóc jo el que espera.