Per no fer-me el misteriós, aniré contant detalls poc a poc sobre mi i sobre el que em ronda al cap, és a dir, sobre el que em vingui de gust, com em vingui de gust i en la llengua amb la que em senti en aquell moment més còmode. Sense regles, sense objectius aclaparadors. Prefereixo utilitzar aquesta via com un canal d'expressió, una expressió lliure en si mateix i lliure de ser llegida a qui li interessi, tot i que de moment la seva raó de ser sigui més que res de desfogament personal.
Comencem amb una petita introducció:
20 de juny del 2011. Dies previs al meu últim examen de la llarga i irregular carrera de medicina. Dies d'alta intensitat emocional. Dies de preparació al mir. Dies de canvi de rutina. Dies d'estudi intens. Massa hores per reflexionar i massa poc temps per treballar. Dies de tendresa. Dies de mirades intenses i converses sempiternes que no volen acabar mai. Dies de planificació i esperança. Dies de nervis, d'ansietat i de preocupació. Dies intensos, molt intensos, especialment aquesta nit. Tan intensa que no he pogut evitar trobar una via d'expressió, no n'he tingut prou amb les paraules vives, havien de quedar estampades per algun lloc.
Fins fa poc, la sensibilitat era una qualitat que havia admirat bastant, però per certes raons, s'havia anar esvaint de la meva vida. La meva relació anterior i tot el que comportava darrere havien deixat pas a un escut emocional gairebé invisible, que a més a més, portava l'estelada del cinisme a sobre. Però, una vegada colpit, una vegada el fum de la batalla comença a diluir-se i la rancúnia deixa pas a cicatrius més o menys curades, el que hi havia enterrat comença a ressorgir, per sort. Ha sigut necessari un llum, quasi tènue i vergonyós qui ha hagut de recordar-me què n'era això de ser sensible. No és allò ser empàtic per poder analitzar els pensaments aliens i treure'n, qui sap, algun profit. És molt més que això. És saber entendre i comprendre profundament un sentiment, una situació, una mirada, el dolor o l'amor. I no sé si ara realment sóc capaç de fer-ho però sé que n'estic més a prop, gràcies a aquest llum que per pura casualitat, ha sigut valent de voler enlluernar un racó ple de pols. Gràcies a ell em sento més content, més complet i millor persona. No és que vulgui ser una ONG emocional, només vull ser capaç de sentir, amb la mateixa intensitat que ell. I per descomptat, sentir al seu costat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario